30 anys – un acte poètic de resistència és un treball i procés de creació escènica que ha buscat entre altres coses, fer present l’escriptura poètica d’una època que narra la malaltia que va assolar l’esdevenir dels anys 30 del segle passat.
La peça evoca una oració fúnebre que busca la ‘veritat’ en la materialitat de la carn, de la qual es desprèn una confessió, com una Antígona enfront de Creont i dels fets que la condemnen.
En aquesta creació es qüestiona aquest temps, que transcorre de manera lineal a l’espera que la vida ens porti la llibertat. Vida que se’ns escapa, mentre seguim muts i submergits en el silenci.
INGEBORG BACHMANN
A ‘Lliçons de Frankfurt – Problemes de poesia contemporània‘ Bachmann escriu:
“Els límits del meu llenguatge signifiquen els límits del meu món”.
En una entrevista (1971) sobre el seu nou llibre ‘He viscut massa‘, Bachmann diu: “Jo veig la novel·la com una aventura espiritual… L’acció està totalment traslladada a l’interior. Penso que l’acció és interna, però no és íntima en absolut. “
“Mentre vaig estar escrivint, vaig tenir la sensació que escrivia contra alguna cosa. Contra un terror permanent… Tampoc morim per les malalties. Morim per les coses que ens fan. “
En una de les seves últimes entrevistes (1973) Bachmann respon: “Jo li donaria la raó a W. Benjamin, ja que existeix aquesta desaparició de l’experiència (una impossibilitat de fer experiències), que es produeix cada vegada més, pel desenvolupament dels mitjans de comunicació, per la vida de segona mà… En aquesta desaparició de l’experiència que Benjamin va preveure, però que no va arribar a viure com a tal, hi ha el desesperat intent que els homes arribin a tal extrem que percebin de nou on resideixen els seus veritables problemes… I si es pregunta quina és la missió que té l’escriptor – la majoria de les vegades són preguntes molt retòriques – jo diria sempre, provocar en els homes l’experiència. “