30 ANYS – un acte poètic de resistència
La torxa, quan crema, fa que tot es fongui com les aigües a alta mar, i que l’arbre del teatre renovi el seu miracle.
Trenta anys
Viure
Esperar
Esperava poder renunciar al món i a mi mateixa
I què he fet jo?
Res!
Res?
No vaig dir res,
no vaig fer… res!
Ara, espero que mai res passi com jo ho espero.
Vaig escampar un grapat d’aigua sobre tots els llocs, perquè resultessin clars
Ara, estic sota de l’aigua,
muda,
sentint encara la crida.
Em revolto contra aquest món!
Un món en el que estimar és una catàstrofe que ens despulla de tota individualitat
Un món en el que ens aferrem als hàbits per por a la llibertat
Un món que dissol el pensament i aniquila qualsevol meta.
Res m’il·lumina,
ni la meva vida,
ni la dels altres,
ni la seva absència,
ni la seva mort.
La meva voluntat domesticada,
el meu cos un manat de reflexes,
la meva memòria un residu de la història.
La bellesa refugi últim de la forma, de la ideologia, de la creença, de la tradició.
Jo estimo la llibertat, malgrat que cada dia la traeixi.
Anys 30
Esclata la guerra.
Els nens i les nenes també, prefereixen estar sols
Tenen por del món. No el poden imaginar
Riuen a cada moment, sense poder-se contenir.
Espien als amants i se senten perduts en el seu propi cos
Tenen febre, calfreds, vòmits
I un dia, jeuen inconscients i esgotats plens de noves idees
Estan entre la vida i la mort.
En presència seva, es parla de trets al clatell, penjats, assassinats,
i el que no senten ni veuen ho ensumen.
Als nens se’ls diu: “Shshsh!! Silenci!!! sobre tot, guardeu silenci”.
I sense futur, se’ls exigeix que entrin a la vida.
Al recordar immòbil a què parem atenció?
Poques són les coses que poden, de veritat, orientar-nos.
Els altars estan alçats
A l’espera del sacrifici.
Els que han vist,
han mort.
Quin gust té la sang?
El gust del silenci?
Sepultada per un silenci de ritus funeraris i la seva litúrgia del dolor,
em sento esgotada, buida, seca per dins.
Avui la memòria és inhumana.
Obligada a guardar silenci,
penso en cada traïció i ignomínia.
Quina sort poder estimar, perdonar!
Trenta anys
Viure!
Tinc la visió d’una porta,
als peus de la porta,
bloquejant el meu avanç,
hi ha tombat un gos,
un gos vell, amb el pelatge lleonat,
ple de cicatrius, d’innombrables cops.
Té els ulls tancats,
està descansant,
fent una becaina.
Potser vindrà un dia en què tindrem els ulls d’un color daurat fosc, i veurem la bellesa. Quedarem lliures de la brutícia i de tota pena. Ens elevarem pels aires, caminarem sota l’aigua, i ens oblidarem de les nostres callositats i necessitats. Potser un dia serem lliures, tots serem lliures, fins i tot de la llibertat en la que creiem.
Quan dic aquestes paraules de l’Ingeborg Bachmann, me’n recordo d’un text que vaig treballar fa molt de temps, de María Zambrano, sobre Antígona. Ella deia que, un dia, en una terra mai vista per ningú, fundarem la ciutat dels germans.
Gràcies, per haver-me acompanyat en aquests 30 anys.